Palestins davant l’Holocaust, israelians davant la Nakba

PRÒXIM ORIENT _ Conèixer és estimar, però és molt difícil quan el punt de partida és l’odi i el menyspreu apresos durant dècades. Superar aquest mur per poder enderrocar-ne els de formigó és la idea que va portar un grup de joves palestins al camp d’extermini d’Auschwitz i un grup de joves israelians als escenaris de la Nakba. Com afronten el patiment del seu enemic quan totes dues parts encara neguen la història de l’altra?

Al juny passat vaig viatjar per primera vegada al Pròxim Orient; vaig visitar Israel i vaig posar un peu a Cisjordània. Pocs dies després de tornar van arribar les notícies del segrest i assassinat de tres joves jueus israelians a mans de Hamas, l’assassinat d’un jove palestí per part d’extremistes jueus i, més tard, la guerra a Gaza, que ha durat 50 dies. L’etern conflicte entre Israel i Palestina: tots sabem que existeix i fins i tot triem bàndol. I pocs en coneixen realment la complexitat, els detalls, la història, tot allò que els permetria situar-se en una trinxera i que precisament els obliga a no fer-ho.

Després d’un període de documentació sempre insuficient, i amb un optimisme excessiu, vaig marxar en avió cap a Tel Aviv i des d’allà en tren cap a Beer Sheva, una ciutat al sud d’Israel on hi ha el campus de la Universitat Ben Gurion del Negev. Hi anava per recollir testimonis d’un projecte de reconciliació, de comprensió i d’empatia entre les dues parts del conflicte. 23 estudiants palestins de Cisjordània havien visitat el camp d’extermini d’Auschwitz (Polònia) per conèixer l’Holocaust, una iniciativa sense precedents, i 24 estudiants israelians van recórrer diferents escenaris de la Nakba en el marc d’un seminari titulat Encountering the Suffer of the Other in the Israeli-Palestinian Conflict.

Comparacions i negacions

“D’Holocaust, només n’hi ha un”. El costat israelià evita les comparacions. En relació a l’Holocaust, perquè és la gran tragèdia del poble jueu, l’horror en estat pur que no deixa ningú indiferent, el paradigma del que la humanitat no ha de permetre mai més; no hi ha cap altre holocaust. I en relació a les xifres de la darrera guerra, perquè ells surten perdent: són els dolents. Quin dolor provoca a Barcelona un nen israelià mort davant de 500 de palestins? Cap. Especialment quan les xifres s’exposen així.

El costat palestí compara per comprendre i per justificar les crítiques a l’actuació de l’estat d’Israel. “La presó, els checkpoints, els cops, la humiliació… tot és el mateix que ens fan a nosaltres. Encara no ens han posat al forn, però podrien fer-ho”, em deia Manar, una estudiant de doctorat palestina que va formar part de la visita a Auschwitz. Advertia que cal ser molt madur per anar-hi i admetia molts sentiments oposats. “Nosaltres no som culpables del que va passar. Volem conèixer l’Holocaust, però no com a justificació del que ens estan fent ara”. La doctora Hannah Yablonka, filla d’una supervivent d’Auschwitz, va acompanyar la delegació palestina durant la visita i va explicar-los la història de la seva família. “Vam trobar el nom de la meva tia en la llista del primer tren de dones que va arribar al camp d’extermini. Vaig plorar, i alguns dels estudiants palestins també”. Sobre això, Manar em va explicar un altre punt de vista: “Va ser molt emotiu, però el que em venia al cap no eren els jueus morts, sinó les presons on han estat els meus familiars”. Yablonka hi va anar només el primer dia, l’endemà el grup palestí va preferir anar-hi pel seu compte. “Van definir-ho com a ‘manipulació emocional’”, em va explicar. I, malgrat la ràbia, va afegir: “Estic preparada per fer-ho tantes vegades com calgui, fins i tot sabent que les coses que em diran em deixaran sense respiració”. “El que pensàvem era ‘prou de veure la mort del nostre enemic’”, contraposa Manar.

Reconèixer el patiment de l’enemic és encara un gran repte en el conflicte entre Israel i Palestina. No ha estat fins a aquest mateix any que el president palestí, Mahmud Abbas, ha admès amb rotunditat que l’Holocaust va ser el crim més atroç contra la humanitat de la història moderna”. La negació de la realitat de l’enemic existeix a totes dues bandes. “Per als israelians, la Nakba és un dels elements més problemàtics, perquè s’associa al naixement de l’Estat. Molta gent no sap que l’exèrcit que tant valorem va fer coses poc morals. Hem de deixar que se’n parli, és la primera part de la coexistència”, admet Leo, un dels estudiants israelians que va assistir al curs.

Identitat, legitimitat i poder

Parlar-ne, tant de la Nakba a Israel com de l’Holocaust a Palestina, requereix revisar la pròpia narrativa i la pròpia identitat. “A Ramla vaig rebre un shock. Ens van explicar com van conquerir la ciutat. Van fer fora els palestins i no els van deixar tornar perquè les cases eren de l’Estat. Quan et diuen que les coses no són com te les havien explicat a l’escola et fa por, perquè et treu legitimitat”, explica Leo. Les reflexions que ell i els altres estudiants israelians van fer durant el curs, les van observar, transcriure i analitzar un grup de doctorands de la mateixa Universitat Ben Gurion amb l’objectiu de detectar els canvis en l’empatia amb l’enemic, en la predisposició a confiar-hi i a legitimar-ne la narrativa. “La pau requereix una transformació en la pròpia identitat i això espanta. Fins quin punt estàs disposat a cedir el poder? Com més poder tens, menys conscient ets de la responsabilitat que comporta i més por tens de perdre’l”, argumenta Yael, una de les coordinadores del grup. Diu que cal crear una nova percepció del poder per avançar en el procés de pau.

I avançar a través del coneixement de l’enemic. Aquesta va ser la idea que em va semblar més interessant i que em va empènyer a viatjar fins allà amb la il·lusió d’explicar un possible camí cap a la pau. A Cisjordània, en canvi,  no va causar el mateix entusiasme i la visita a Auschwitz va generar una forta polèmica que es va focalitzar en el professor Mohamed Dajani, impulsor del curs per la part palestina. La Universitat al-Quds de Jerusalem, on Dajani feia classes de ciència política, es va desvincular del projecte quan van arribar les primeres crítiques. Després de la visita, els mitjans palestins van acusar el professor de traïdor i va rebre centenars d’insults a les xarxes socials. I precisament durant els dies que vaig estar a Beer Sheva, la professora Shifra Sagy, responsable del projecte per la part israeliana, em va explicar que havia renunciat. Ho havia fet en un intent de pressionar la universitat perquè li mostrés públicament un suport que no va aconseguir. Saleem, un estudiant de doctorat palestí que des de fa anys coneix Dajani i la seva empenta per donar a conèixer l’Holocaust entre els seus, assegurava que “en petit comitè diuen que la visita que vam fer és bona idea, però no ho reconeixen en públic”. I afegeix: “Dajani és un pioner. En 10 o 20 anys les seves idees les seguirà molta més gent”. Manar, en canvi, s’expressa amb més recel: “Treballo per la pau i no estic en contra de la visita, però entenc la reacció a Cisjordània”. De fet, molts dels estudiants que van anar a Auschwitz van preferir no parlar-ne després per no ser considerats també uns traïdors. “Vam veure molts joves israelians visitant el camp d’extermini”, em deia ella, “què els hi estan ensenyant, el que faran amb nosaltres?”.

El futur irresoluble

A banda de visitar Auschwitz, Manar es va encarregar de guiar el grup d’estudiants israelians per diferents escenaris de la Nakba i d’explicar-los la història familiar, fins i tot va convidar parents que l’havien viscuda en primera persona. Un dels estudiants va preguntar al seu tiet-avi: “Què voleu que fem?”. “D’on ets, tu?”, li va demanar ell. “De Polònia”. “Doncs torna-te’n, a Polònia!”, va contestar finalment. “Israel és important per als jueus, per defensar-nos i per poder practicar el judaisme”, diu Leo. “No crec que no tinguem dret al nostre país, però penso que no podem dir a un poble que no té aquest dret”.

Podríem dir que aquestes són dues de les posicions menys radicals en el conflicte: palestins que volen que els israelians marxin (voluntàriament?) i israelians que volen mantenir el seu estat amb concessions (segurament poques) als palestins. “La necessitat dels forts de respectar la moral i la dels dèbils d’assaborir el poder”, com ho va definir Yael. Fins i tot aquests posicions són irreconciliables. Especialment si com a individus, però sobretot com a societat, no s’assoleix la maduresa suficient per afrontar el futur superant l’odi (a Israel) i el menyspreu (als palestins) que genera el passat. “Hi ha una diferència”, diu Manar, “Israel respecta el seu passat. Benjamin Netanyahu dóna molts diners per mantenir els camps nazis i recordar l’Holocaust. Per nosaltres, el nostre passat és el nostre present i el nostre futur”. I afegeix, amb ràbia i frustració, que si no fos perquè vol treballar per la pau podria anar a Israel i immolar-se. Aquí el shock me’l vaig endur jo. Les fronteres són tan primes… La reflexió final de Saleem, en canvi, va ser molt més esperançadora: “Quan penso en el meu pare no vull perdonar. Però quan penso en les meves filles els vull donar el millor futur”. Després de parlar amb tots ells el meu optimisme davant d’una pau propera i duradora havia minvat considerablement. Crec que els havia entès. Havia entès que malgrat l’enorme voluntat, les passes endavant es feien molt lentament, massa pesadament. Em reconfortava pensar que si més no se’n feien.

I aleshores va començar la guerra.

Anuncis

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s