Les matemàtiques en castellà

Aquest curs dues escoles catalanes implantaran el 25% de castellà a les aules complint amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya arran de les peticions de diverses famílies d’una escolarització en castellà per als seus fills. Per complir amb la quota, un dels centres ha decidit fer les matemàtiques en castellà, l’altre ha canviat el projecte lingüístic, afegint més castellà i més anglès. A banda la profunda ràbia que provoquen els atacs continus a la llengua, i que afortunadament a molts ens encoratja més que ens desanima, la qüestió del català a les escoles és tan essencial per al país, i sobretot per als ciutadans del futur, que no podem fer cap passa enrere per més que cent alumnes ho demanin.

No fa tant que jo anava a escola i les matemàtiques encara les feia en castellà. Mates, socials, música, gimnàstica (encara no en dèiem educació física), religió i fins i tot anglès (la qüestió del nivell del sistema educatiu en llengües estrangeres mereix un article a part). També naturals, la física i la química de l’ESO, les vaig aprendre en castellà. A la meva escola, concertada, els professors triaven la llengua de les seves assignatures i la majoria optaven pel castellà. Només recordo una companya de classe, una de tres grups de trenta alumnes, que parlava català a l’escola. Molts el parlàvem a casa, però no a l’hora del pati. I no estic descrivint anys del franquisme, eren els anys 90. Al poble, que era una ciutat gran però massa avorrida perquè l’anomenéssim ciutat, hi havia unes quantes escoles públiques i una altra de concertada que la gent definia com “la dels catalufos”. La nostra era de monges i parlàvem en castellà.

RR_educacio_comptar_catala

El català era aquella assignatura maleïda en la qual a vegades fins i tot les empollones repel·lents només arribàvem al notable. Tinc el record claríssim que no va ser fins a sisè de primària quan realment vaig començar a aprendre coses a classe de català: “tenir que” està prohibit! Amb l’anglès em va passar a primer d’ESO: “does” només amb la tercera persona del singular. En aquest cas vaig progressar ràpidament per les ganes boges d’entendre les cançons dels Backstreet Boys :__) L’aprenentatge del català avançava molt més lentament. A tercer d’ESO encara no sabia identificar els trets dialectals (valencians) del català que parlo a casa. Els pronoms febles, que considero un recurs utilíssim i embellidor de la llengua, eren un autèntic garbuix.

Recordo perfectament la cara dels meus tres profes de català. Tots tres tenien fama de ser molt durs i suspendre molt i crec que són etiquetes que arrosseguen molts dels seus companys. La seva era l’assignatura maleïda, una de les més difícils, una de les més pesades. I una de les més importants, tal com ho veig ara. Almenys en la meva època escolar, ells eren part de la resistència. Els encarregats de fer-nos respectar i estimar una llengua que els nostres pares no havien après i, per tant, no ens podien ensenyar. Una llengua que, encara ara, rep atacs absurds i incomprensibles. Una llengua que no té ni tan sols el respecte de molts dels seus propis parlants. Per posar un exemple: conec persones de la meva edat que s’han educat en un sistema d’immersió lingüística que considero exemplar i que prefereixen llegir en castellà perquè en català els costa. I encara hem d’aguantar polítics i opinadors demagogs que diuen allò del castellà en perill d’extinció a Catalunya per alimentar la ignorància i l’odi. Més enllà d’exemples que podrien ser anecdòtics (tot i que no ho són), les notes de les proves d’accés a la universitat demostren cada any el domini del català i del castellà dels joves. Però cada any ho hem d’assenyalar per justificar-nos.

RR_educacio_40_escoles

A l’escola vaig aprendre molt aviat a estimar la llengua i la literatura castellanes. Una llengua que és meva, que llegeixo, escric, parlo i sento amb l’oïda i amb el cor. Evidentment, també recordo tots els meus profes de castellà, sobretot els últims, que em van despertar l’interès per la poesia i em van descobrir la bellesa del llenguatge. Amb la perspectiva del temps i en el context actual no puc evitar les comparacions. L’emoció adolescent quan descobríem les lectures obligatòries en castellà, la sensació d’haver-nos fet prou grans com per llegir Cervantes, Lope de Vega, Machado o Neruda, la satisfacció d’analitzar els textos i entendre’ls, l’avidesa de saber-ne més. Gran mèrit dels professors, sens dubte. I en català… quin coi de títol és aquest de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals?, quines coses més estranyes li passen a aquesta Aloma! I la sorpresa, la incredulitat, en acabar el llibre, que era realment interessant! No crec en absolut que sigui un desmèrit dels professors, les causes d’aquest desconeixement traspassen els murs de l’aula.

Encara ara compto més naturalment en castellà que en català. El DNI, el telèfon, dividir el compte a un restaurant… Les matemàtiques, ens ho han dit mil cops a escola, són bàsiques per a la vida. I precisament per això, perquè a vegades em trobo a mi mateixa incapaç de fer una operació mental senzilla en la meva llengua, crec que fer les matemàtiques en castellà és minar la nostra pròpia identitat. I que hem de donar tot el suport a les Escolàpies de Sabadell i a totes les escoles que s’han vist obligades a adaptar-se a una petició absurda perquè aquesta situació es pugui revertir. Estimar i respectar qualsevol llengua, especialment la pròpia, mai no hauria de suposar un problema, mai no hauria de ser objectiu d’atac per part de polítics que fan política barata.

Anuncis

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s