Guerra a Gaza. Ni prevenció ni resolució

El conflicte entre Israel i Palestina va néixer internacionalitzat. Des dels inicis, abans fins i tot de la creació de l’estat d’Israel, nombrosos actors del sistema internacional han intervingut per bé o per mal en el desenvolupament de la realitat política, econòmica, militar, demogràfica i social del Pròxim Orient: des de l’ONU, amb diverses comissions, mandats i resolucions, als Estats Units, com a principal aliat d’Israel, la Unió Europea i els països àrabs de la zona, com Jordània i Egipte. Aquest últim, després de la firma de la pau amb Israel, s’ha situat com una potència mediadora en un conflicte que sembla irresoluble.

Irresoluble i irresumible

El conflicte té l’origen al Mandat Britànic (1923-1948), que va ser incapaç de gestionar un territori en disputa per dos col·lectius establerts al Pròxim Orient: d’una banda, la comunitat àrab, en la qual es desenvolupa una forta aspiració nacional a principis del segle XX i, de l’altra, la comunitat jueva, que creix considerablement arran de diverses onades migratòries o aliot alimentades pel sionisme sorgit a final del XIX i pels pogroms que tenen lloc a Europa durant l’època. Fins arribar a l’Holocaust, que porta centenars de milers de jueus a emigrar a la zona.

La creació de l’Estat d’Israel el 1948, quan l’ONU agafa les regnes del conflicte a través de l’UNSCOP, suposa un punt d’inflexió. La primera guerra àraboisraeliana esclata just després i suposa l’ampliació per part d’Israel de les fronteres que l’ONU havia traçat. Anys més tard, després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, les fronteres es tornen a dibuixar i és aleshores quan comença l’ocupació israeliana dels territoris palestins, un dels principals elements de conflicte vigents avui dia. La Guerra del Yom Kippur el 1973, les dues intifades palestines, el 1987 i el 2000, nombrosos acords incomplerts i incomptables negociacions de pau fracassades han atiat els enfrontaments entre àrabs i israelians en una zona on el factor religiós és, a més, motiu constant de disputes de més o menys intensitat.

El darrer episodi: la Guerra dels 50 dies

En els dos últims anys, s’han produït diversos intents de recuperar les negociacions de pau i posar fi (almenys oficialment) a aquest conflicte intractable. El procés, l’horitzó del qual és una solució de dos estats acceptada per les dues parts i a nivell internacional, està tutelat pels Estats Units i Egipte, que actuen com a mediadors reconeguts tant per Israel com per l’Autoritat Nacional Palestina. Tot i que la llista de qüestions concretes per resoldre és inacabable, n’hi ha tres que cal negociar necessàriament per arribar a un acord: la definició de les fronteres (amb implicacions sobre els assentaments jueus als territoris ocupats, que Israel ha autoritzat i no deixa d’autoritzar), l’estatus de Jerusalem i una solució per als refugiats palestins.

150416_horitzó

El 2005 Israel es va retirar per complet de la Franja de Gaza i el 2006 Hamas, considerat una organització terrorista pels Estats Units i la Unió Europea, es va fer amb el control del territori, sotmès des d’aquell moment al bloqueig israelià i egipci. En aquests anys, han tingut lloc diverses guerres a la Franja. El detonant de l’última va ser el segrest i assassinat de tres joves jueus a prop d’Hebron i l’assassinat d’un jove palestí a Jerusalem Est el juliol del 2014. Després d’un intercanvi d’atacs, aquell mateix mes Israel llança l’operació Marge Protector. Aviat diversos actors internacionals, com els Estats Units i Egipte, s’ofereixen per tutelar treves que es trenquen i per mediar en la negociació d’un alto el foc definitiu. El paper de l’ONU, a través de l’UNRWA, de la UE i d’altres organitzacions, com Amnistia Internacional, serà determinant en l’evolució de la crisi, sobretot en la fase de resolució i l’escenari posterior.

Alerta constant entre guerra i guerra

El conflicte al Pròxim Orient manté els actors que hi intervenen permanentment en alerta. Qualsevol acció pot desencadenar una crisi més o menys greu en qualsevol moment i és fàcil preveure quan i perquè se’n produirà una. En el moment que desapareixen tres joves israelians prop d’Hebron el 12 de juny del 2014 salten les alarmes. Benjamin Netanyahu va acusar Hamas del segrest, va activar una operació de cerca que va suposar una dura repressió contra ciutadans palestins i va bombardejar objectius militars a la Franja de Gaza. Aquesta reacció, el llançament de coets a Israel des de la Franja i, finalment, la troballa dels cossos dels tres joves jueus i l’assassinat del jove palestí com a venjança pocs dies després feien fàcil de preveure però molt difícil de prevenir la crisi imminent. El conflicte àraboisraelià es caracteritza per una contenció precària, només cal una guspira per l’esclat.

Malgrat que l’alerta ja estava activada, aquest esclat es produeix quan Israel llança l’operació Marge Protector el 8 de juliol del 2014. Aquest és l’inici de la darrera guerra a la Franja de Gaza, seguit per nombroses crides internacionals per a un alto el foc per part dels Estats Units, que s’ofereix per mediar, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i Tony Blair, representant especial del Quartet per la la Pau a l’Orient Mitjà.

150416_actors

La guerra va durar 50 dies, temps en què es produeixen encara més intents diplomàtics de negociar un cessament de les hostilitats que es reprenien poc després, sovint incomplint els terminis compromesos. El primer alto el foc, de 72 hores, entra en vigor l’1 d’agost arran de la petició de l’ONU i els EUA. El 4 d’agost s’acorda un altre alto el foc, novament de 72 hores, i el dia 13 les dues parts pacten cinc dies de treva que es trenquen amb el llançament de coets des de la Franja i la represàlia israeliana. El 26 d’agost, gràcies a la mediació d’El Caire, Hamas accepta l’alto el foc definitiu, que inclou reobrir la frontera amb Egipte i el finançament de la reconstrucció de la Franja de Gaza. També cal destacar l’actuació de l’Autoritat Nacional Palestina, que va condemnar la decisió de Hamas d’ajusticiar suposats col·laboradors palestins d’Israel.

L’alto el foc, que a priori tanca i resol la crisi, arriba amb relativa rapidesa. Però hi ha aspectes fonamentals encara per resoldre. L’informe d’Amnistia Internacional “Famílies sota la runa. Atacs israelians a habitatges habitats” va posar de manifest, poc després del final de les hostilitats, com la població civil va ser la principal víctima de la guerra, amb atacs que podrien constituir crims de guerra i greus violacions dels drets humans. D’altra banda, queda pendent la reconstrucció de la Franja de Gaza, amb habitatges i infraestructures greument afectades després de l’ofensiva israeliana i que ha fet passar la població en condicions molt dures. La comunitat internacional va prometre 4.300 milions d’euros per a la reconstrucció, però a dia d’avui encara no ha arribat el gruix d’aquests diners.

L’investigador de l’IECAH, Majed Dibsy, recollit per RTVE a “Les lliçons que ningú aprèn de les guerres en Gaza”, assegura que cada alto el foc a  la Franja és un compte enrere per a la pròxima crisi. I diu: “Si Hamas no ha estat derrotat militarment, ni Israel acceptarà tornar a les fronteres del 1967 i no hi ha cap possibilitat per part de la comunitat internacional d’imposar una solució a l’ONU, tot fa pensar que tornarem al mateix punt. Queda per saber la data del pròxim atac”. Això és revelador sobre el paper de la comunitat internacional al conflicte i sobre les estratègies de prevenció en aquest context.

Apunts per al futur des de la distància

És simplista i segurament inútil donar consells per avançar en la resolució del conflicte des de la distància geogràfica (i social i cultural…) i amb el paraigua de la teoria, però aquí s’apunten algunes consideracions que volen ajudar a dibuixar escenaris optimistes en un territori on els prejudicis i l’odi posen tots els entrebancs possibles.

150416_contenció

La contenció de la violència, que esclatarà inevitablement, no és suficient. Cal intensificar i redissenyar les estratègies de prevenció de crisis en el conflicte entre Israel i Palestina. Cal facilitar acords que evitin amb garanties l’ús sistemàtic de la violència a la zona i limitin les respostes a les accions violentes aïllades que puguin produir-se.

Les organitzacions internacionals, com l’ONU i la UE, haurien de tenir un paper més actiu en la intervenció de les crisis al Pròxim Orient. En aquest sentit, caldria idear accions encaminades a eradicar les activitats terroristes que generen escalades violentes. De la mateixa manera, caldria controlar l’estratègia defensiva d’Israel, una gran potència militar amb gran capacitat destructiva.

La fase de resolució, inclosa la reconstrucció, s’hauria de desenvolupar més ràpidament. La demora en el retorn a la situació pre crisi (o, idealment, a una situació millor) és sovint una de les causes d’una nova crisi. Els actors internacionals que comprometen partides pressupostàries per reconstruir Gaza han de vetllar també perquè la reconstrucció es dugui a terme.

Aquest article és una adaptació d’un treball per a l’assignatura Gestió de crisis internacionals de l’especialització en Conflictes polítics i armats del màster en Conflictologia la UOC.

Anuncis

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s