El discurs del TU i NOMÉS TU

En la nostra societat, qui no ha tingut una crisi personal? Una crisi d’identitat, una de professional, una d’amorosa, una de familiar, una d’econòmica que en destapa una d’identitat… Als 15, als 20, als 20 i pocs, quan se suposa que comença la vida adulta, als 30, quan la vida adulta no acaba de ser allò que havies imaginat, suposo que als 40, als 50 i així. Tot i que deu arribar un punt, quan entens de què va tot, que imagino que s’acaben aquestes tonteries.

Per la meva edat, estic envoltada de crisis dels 30 de temàtiques i intensitats variades. Detecto un inquietant ànim general de “no sé què vull” que interpreto com un fracàs de la societat per complir les expectatives que ha donat als joves i dels joves per mirar més enllà d’allò que se’ls ha donat fet.

És cert que al mercat laboral, tan precari i tan desigual, avui dia les oportunitats de desenvolupar una vida professional plena són minses. I que la manca d’independència econòmica genera molta frustració per molts motius. Injustícies socials a banda, la feina també ensenya com de necessaris i satisfactoris són l’esforç i la responsabilitat. I això és part de l’ajuda per superar les petites crisis que tots tenim.

L’altra part és a què o a qui es dediquen els esforços, petits i grans. L’any 2006 Sergi Pàmies parlava així de la felicitat al programa L’illa del tresor (33): “Puc dedicar molts anys de la meva vida als altres i aquesta dedicació em pot donar molta més vida que si estigués al Dry Martini fotent-me copes sol amb cara de gàngster”. Ho va recollir Telemonegal (BTV) el 2012, quan jo hi treballava preparant els vídeos de les entrevistes, entre altres tasques. I sobre aquesta cita seva Pàmies va afegir: “Més que la felicitat, és la responsabilitat d’haver de donar-te als altres. No poder triar i convertir-ho en una satisfacció”. I, en canvi, sobre la joventut del nostre primer món plana un discurs molt cool i suposadament proveïdor de la felicitat pura que té un únic missatge: tu. Un dogma inqüestionable. Centra’t en tu, pensa què vols tu i qui ets tu.

Estic totalment en contra d’aquest d’aquesta idea que només importa un mateix i que la felicitat i el benestar només els trobaràs dins teu. Estimar els altres amb sinceritat, ajudar-los amb els teus esforços diaris, donar el millor de tu i trobar-hi la felicitat hauria de ser la pedra angular de tots els llibres autoajuda i d’aquells que es dediquen a ajudar els altres a superar crisis més o menys agudes. Personalment, no llegeixo aquest tipus de llibres i de moment no he visitat cap terapeuta, però m’arriben els seus discursos i me’ls prenc seriosament perquè afecten la vida de moltes persones, segurament també la meva. Detesto la majoria, perquè molts es basen en la idea de llibertat de “fes només el que vulguis, ves només on tu vulguis, pensa només en allò que tu vols”. Però, qui sóc jo sense els altres? Què puc demanar per a mi si no dono res per a res ni ningú? I mira que n’és, de fàcil, donar! Sovint amb gestos tan senzills com anar allà on no et venia gaire de gust o no t’anava del tot bé i fer-ho perquè saps que és important per a l’altra persona. Això és donar un moment de felicitat que torna en aquell mateix segon.

Time. 'The Me Me Me Generation'
La Time sobre els Millennials

En aquest sentit, els 30 són una edat ideal. La majoria encara no hem arribat a formar part de la Sandwich Generation (tot i que alguns ja la intuïm). Encara gaudim de certa llibertat de maniobra per organitzar el nostre temps, alguns poden tenir fills i si no ho sabien han après de cop i volta què és dedicar-se a algú; d’altres tenim nebots que són una autèntica monada i no volem passar una setmana sense veure quina nova moneria fan; tenim els pares que ens continuen ajudant, amb la diferència que ara ells també ens necessiten; tenim amics amb els quals comença a ser difícil coincidir i que hem de cuidar agraint el seu suport i donant-los tota la confiança; i amb sort tenim feines que ens demanen més del que ens donen, però que ens aporten alguna satisfacció ocasional.

Persigue tus sueños
Imatges com aquesta circulen habitualment a les xarxes socials

Els 30 et donen l’oportunitat de fer tots els esforços i penso que val la pena aprofitar-la sense caure en la trampa de pensar que ens hem ficat en la mateixa absurda rutina que tothom i que cal sortir d’allà costi el que costi. Evidentment, no s’ha de renunciar als somnis. Però la idea de perseguir-los, d’anar on sigui i com sigui per aconseguir el que un vol, em torna una imatge d’una persona solitària i trista perduda en algun racó del món, encara més lluny dels seus somnis. Els 30 són el moment de fer-se gran i assumir les obligacions sense conformisme però també sense frustració. Pots traçar un pla perfectament dissenyat per aconseguir el que et proposis en el moment que et proposis sense deixar res al marge. Tens la il·lusió i la maduresa, la perseverança i la paciència, les idees una mica més clares i les eines per aconseguir tots els èxits, la determinació i l’entrega.

Anuncis

Una resposta a “El discurs del TU i NOMÉS TU

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s