#aprèsParis | Violència o diàleg

Aviat farà una setmana dels atemptats terroristes perpetrats per Estat Islàmic a París, en els quals van morir 129 persones. Ha passat poc temps, però França ha respost. Ha intensificat els bombardejos contra l’organització a Raqa (Síria). Llegiu l’article enllaçat fins al final i comprovareu la utilitat d’aquesta decisió. Ha abatut el cervell de l’atac en una operació policial a Saint Denis contra una cèl·lula terrorista que estava preparada per actuar. 110 policies van disparar 5.000 bales. Ha augmentat les mesures de seguretat. Tres mesos d’estat d’emergència, policies armats quan no estan de servei i manifestacions prohibides durant la Cimera del Clima.

És una guerra, no hi ha dubte. On i quan va començar, no ho conec prou, segurament en incontables moments i llocs, inclosos indrets remots de l’Orient Mitjà i ministeris de defensa de governs de tots els signes. Qui la lluita, terroristes, soldats, gobernants, kurds i fins i tot Anonymus. Qui la pateix, víctimes de tots els bàndols. Com afrontar-la? Hi ha dues opcions: violència o diàleg.

La violència engendra violència. És podria dir que és l’opció de l’odi i la venjança, de la prevalença del més fort quan no sabem qui és més fort perquè les armes i les estratègies prenen formes noves. El bé contra el mal, com s’ha dit. Eliminar l’amenaça terrorista que ataca valors occidentals com la llibertat i la democràcia. Es concreta en bombardejos que no sentirem i probablement tampoc coneixerem, en morts que en tot cas no ens faran cap pena. No seran els nostres morts, com els de París. I estarem tranquils perquè si nosaltres som els més forts (i som Occident!) guanyarem la guerra. Però és l’estratègia del càstig, de no tancar ferides, de generar ressentiments que tard o d’hora es convertiran en noves morts. Així s’ha desenvolupat la història.

El diàleg no atura la violència. És una arriscada opció pacifista, que mira el llarg termini, que vol comprendre el suposat enemic i descobrir que no l’és (i si ho fos?). Les paraules contra les bombes. Oblidar el paternalisme d’Occident i donar plena autonomia als països àrabs que hem mangonejat des de fa segles en funció dels nostres interessos. Al cap i a la fi, ells han tingut milers de morts i els nostres són només uns centenars. No els venjarem. Demanarem als líders que dialoguin, que no responguin amb més violència, perquè això només farà augmentar l’amenaça. Però és l’estratègia de parar l’altra galta, d’assumir que comptarem més morts entre els nostres i serem prou forts per respondre només amb paraules. És l’estratègia dels sacrificis. Literalment.

Anuncis

Una resposta a “#aprèsParis | Violència o diàleg

  1. No hauiren d’haver morts de primera i de segona. Es complicat el diàleg, però no impossible i ja se sap que lo millor costa de fer. Enhorabona Aitana.

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s