Barcelona després del dol

El “No tinc por” que se sent aquests dies a Barcelona m’emociona per la seva certesa. Perquè no només ho hem cridat, també ho hem demostrat. Des del primer minut. Tots aquells que van ajudar en tot allò que van poder, intentant salvar vides, acollint persones que necessitaven un lloc on protegir-se davant el desconcert, portant-les a casa, orientant-les si ho necessitaven, amb paraules, amb llàgrimes, amb abraçades. Tots aquells que van mantenir la calma, que van posposar la por i el dolor per complir amb el seu deure com a professionals i com a ciutadans. Tot els que van estar predisposats a respondre amb valentia i responsabilitat.

Dijous, després de veure la Rambla acordonada en sortir de la feina i adonar-me del que havia passat, no vaig saber què fer. Caminant amunt i avall del Paral·lel, tenia ganes de ser-hi, d’ajudar, de dir “Què necessiteu? Compteu amb mi”, de transmetre la calma que jo tenia en aquell moment a qui la necessités. També volia anar a casa per seguir més fàcilment les notícies. Potser també per por. La veritat és que no ho sé. Vaig anar a casa, finalment. I les notícies… Sabíem que podia passar en qualsevol moment, però res no et prepara per a això. I, malgrat tot, t’adones que tot ha de continuar. Em vaig dutxar, per estar a punt si algú em necessitava. Vaig plegar roba sense treure els ulls de les pantalles. El contrast entre el que feia i el que veia em va mantenir tranquil·la. A la nit, vaig anar a la plaça Urquinaona a treballar. No va ser tan intens com per a la majoria de companys que han estat aquests dies a la ciutat, molts han estat hores sense dormir. Però allà vaig respirar un aire que em va omplir d’orgull. Feia olor de valentia, de predisposició, de força i de responsabilitat. No només dels periodistes. De la ciutat. I en aquell moment em vaig adonar que ningú ens pot abatre.

Divendres, vaig treballar tot el dia a Cambrils. Normalment faig feina de taula, però tocava carrer. Tocava treballar amb més rigor que mai, amb confiança en les autoritats i les fonts oficials, que van aportar informació actualitzada constantment en relació a les investigacions i l’estat dels ferits, amb serenitat i amb responsabilitat. Em vaig sentir molt responsable i vaig fer tots els esforços per complir amb aquesta responsabilitat. Per explicar que allà tot estava sota control, que la gent tornava al banyador i la tovallola, al gelat i les tapes, i, això sí, a repassar un cop i un altre els fets i les incomptables especulacions al voltant dels atemptats. Va ser un dia intens, cansat i trist. També perquè volia estar a la meva ciutat, allà on passejo molt habitualment, per unir-me a la ràbia, la tristor i la valentia de tothom.

Dissabte, de nou a Cambrils, el dia va transcórrer molt més tranquil. Amb més temps per pensar, per seguir les investigacions, per veure com anaven encaixant les peces. Suposo que l’ànsia per muntar el trencaclosques al complet respon a la necessitat d’entendre un acte així, de saber que s’ha acabat, de comprovar que els terroristes són una disfunció anormal i que no hi ha cap més motiu per estar alerta. Asseguda al costat del que tothom deia que era un impacte de bala, vaig veure la distensió de la gent, el riure d’alguns, alguns comentaris desafortunats… Això sempre passa. I crec que sabem, com a societat, diferenciar molt bé les coses. Així es va demostrar a La Rambla i, malgrat que sempre hi haurà excepcions, som molts els que no tolerarem que cap por canviï els valors de la nostra societat.

Diumenge vaig passar el dia a casa, pendent de les notícies. Orgullosa de la resposta de tothom després dels atemptats. La policia i els serveis d’emergència han fet una feina excel·lent, a nivell operatiu i a nivell comunicatiu. La nostra televisió pública ha donat la confiança que es necessita en un moment així. Amb informació, amb anàlisi, amb debat, sense alarma ni especulació ni demagògia. I la gent… Les paraules de la gent que ha ajudat, que ha donat les condolences i el suport als ferits, que ha expressat el sentir de la ciutat. M’agradaria poder donar les gràcies personalment a tots.

Aquest dilluns he anat a treballar pendent de nou de les novetats. Amb moltes ganes d’anar per fi a l’Ajuntament per firmar els llibres de condolences en nom de la família i encendre a la Rambla unes espelmes que he preparat amb els nostres noms. Perquè quan penso en l’atemptat penso en ells i perdre’ls seria l’horror més absolut, perquè penso que tot suport és poc per a les famílies que han quedat esguerrades arreu del món. Perquè a mesura que es rebaixa la tensió, hi ha el risc de relaxar la responsabilitat i el rigor, hi ha el risc d’oblidar els que estan patint i no deixaran mai de patir.

Anuncis

_

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s